Els següents 76 pensaments amb referències meteorològiques han estat creats en exclusiva per a
l'Associació Ecometta per la poeta i escriptora catalana, Montserrat
Méliz Altarriba. A petició d'alguns seguidors, hem recopilat la seva
feina que ha desenvolupat puntualment des que es va crear el web a la
secció de "la frase meteorològica".
Breu biografia de Montserrat Méliz Altarriba (21/08/1944 a Barcelona - 17/04/2021 a Barcelona)
Nascuda
al barri de Gràcia de Barcelona, recordava amb enyorança les festes i
la decoració dels carrers a l'estiu, especialment, la Plaça de
l'Diamant. A Catalunya es diu que és "filla de Gràcia". Va treballar
com a telefonista i en temps de Franco, es va posar a estudiar la
carrera de Medicina. Va tenir el suport del seu marit, Antonio Sánchez Fieital, tot i que en
aquella època no estava molt ben vist que una dona estudiés a la
Universitat. Va finalitzar la cursa tot i que no es va especialitzar i
no contenta amb una carrera, es va posar a estudiar Gestió i
Administració Pública i es va llicenciar el 2003. Va ser persona de
gran caràcter, religiosa i humanista. No tolerava la injustícia i va
arribar a encarar-se amb rectors de la Universitat per defensar els
seus valors, dignitat i coneixements, fins a l'extrem de, davant d'una
injustícia, demanar un tribunal per a una prova oral. No cal dir que
van haver de aprovar-la i amb nota.
Montserrat va dedicar gran part de la seva vida laboral a millorar la
situació dels estudiants amb necessitats especials que volien cursar
els seus estudis a la Universitat de Barcelona. Va desenvolupar serveis
de caràcter assistencial dirigits tant als estudiants amb necessitats
especials com a estudiants amb necessitats de caràcter temporal o
intercultural. També va promoure iniciatives d'accessibilitat i va
gestionar la borsa de treball i la inserció laboral.
Algunes de les rampes que avui utilitzen persones discapacitades a la
Universitat de Barcelona, les va gestionar Montserrat. Tots aquests
estudis i treball els va compaginar amb la família, amb el seu marit i
el seu fill, als quals va cuidar i estimar fins a extrems inabastables.
El seu matrimoni amb Antonio Sánchez va durar des de l'any de la gran
nevada (1962) fins a 2021, 59 anys d'afecte ininterromput i de milions
de vivències. Matrimonis així ja no es veuen ... són una espècie en
perill d'extinció.
Ja jubilada, va donar curs als seus sentiments a través d'aquesta
secció que visites. El seu caràcter humà de servei el va portar a
pertànyer al Consell Assessor de la nostra Revista Naturmet i a llegir
i corregir tot allò que no veia correcte. Als seus escrits, nosaltres
només afegim una foto il·lustrativa de la reflexió seleccionada, en
molts casos, d'internet.
El 17 d'Abril de 2021, ens va deixar per culpa d'un agressiu càncer de
pàncrees. En els seus últims desitjos va demanar que poséssim com a
capçalera, aquest extracte d'una de les seves poesies.
ESTELES
Esteles... línies blanques
darrere d'un avió, o
rastre que deixa rere seu,
un cos en moviment.
"Jo voldria volar
com aquell avió,
o solcar els mars
com aquell vaixell,
que van deixant
senyals indicant
que per allí han passat;
però ... a diferència d'ells,
voldria deixar rera meu
un deixant que indiqui
que he passat per la vida
deixant una empremta...
que no pot esborrar ningú".
Montserrat Méliz Altarriba
SI VOLS DEDICAR-LI UNES PARAULES A LA NOSTRA ESTIMADA ESCRIPTORA, CLICA SOBRE LES SEGÜENTS PARAULES:
Tots
els pensaments publicats en el Vaixell de les lletres estan registrats
legalment i pertanyen a l'autora. Per a qualsevol utilització o
inserció en altres webs o mitjans, demanar consentiment a través
del correu: ecomettaorg@gmail.com-
Les fotos i dibuixos que il·lustren els pensaments són de dels seus
respectius autors, als quals se'ls esmenta i se'ls afegeix un enllaç al
seu web, bloc o xarxa social. Aquesta secció no genera ingressos
econòmics i té com a objectiu, únicament, la divulgació dels treballs
de Montserrat Méliz Altarriba i de la literatura amb temàtiques de
sentiment i de reflexió.
ÚLTIMO PENSAMIENTO PUBLICADO
PENSAMENT Nº76 - DESEMBRE 2020 Volem dedicar aquest últim
pensament de la nostra escriptora Montserrat, Méliz Altarriba,
realitzat a finals de l'any passat, a tot el personal que dia a dia
treballa sense descans pel benestar de la resta, posant, en molts
casos, la seva pròpia vida en perill i per uns miserables sous.
PENSAMENT Nº75 - NOVEMBRE 2020
PENSAMENT Nº74 - OCTUBRE 2020
Novetat: Escolta recitar la poesia per Enrique Sánchez
Anem a reunir
en el nou pensament de Montserrat, un tema terrible com és el bullyng,
expressat des d'una perspectiva totalment original, aportant des de
l'Associació Ecometta, art pictòric del gran pintor rus Nicholas
Fedyaev. Va néixer a la regió de Nizhny Novgorod, concretament a la
ciutat de Lyskovo, Rússia, el 1967. Els records vívids de la primera
infància, que va tenir lloc a l'antic poble de Isady, situat en les
pintoresques ribes del majestuós riu Volga, el van marcar , sobretot
per la bellesa de les vistes del monestir de Macarius, reflectides en
les seves primeres obres. El 1970, la família es va mudar a la
residència permanent a la ciutat de Izmail a la regió d'Odessa. En
Ismael, Nicolás es va interessar molt pel dibuix, va ingressar a
l'escola d'art Junior i es va graduar amb honors. Té un estil molt
particular i la seva pintura encaixa a la perfecció amb el tema que
avui proposa la nostra gran escriptora.
Les fotos han estat trobades a internet. Clica sobre els números per anar a les pàgines web on les hem localitzat 1234
PENSAMIENTO Nº69 - MAIG 2020
PENSAMENT Nº68 - ABRIL 2020
PENSAMENT Nº67 - MARÇ 2020
CUANDO
Cuando todos mirábamos hacía el otro lado, cuando casi nunca nos dábamos la mano, cuando la economía era la reina del mercado, cuando Dios era el gran olvidado, cuando todo estaba al alcance de la mano, cuando, cuando...
Cuando no conocíamos al vecino, y nos importaba poco que la Naturaleza se fuera marchitando. Cuando, cuando, cuando...
Apareces tu, coronovirus odiado, llevándote las vidas que aún no se hubieran marchado.
Hoy vuelvo los ojos al cielo desde mi castillo cerrado y te suplico Dios de todos los humanos, que hoy, que añoramos el campo, el mar, la familia, los amigos, los vecinos y a todos aquellos que nos han abandonado; que cada noche salimos a las ventanas para aplaudir a todos los que se dejan la vida cuidando de nuestros hermanos...
...Hoy te pido que nos ayudes a todos para poder alcanzar ese sol que tanto necesitamos, y...
...y para las personas que añoramos, porque el virus se las ha llevado, guárdales un lugar de privilegio, ALLÍ, a TU LADO, para que siempre los tengamos AQUÍ presentes, en ese corazón que, TU, DIOS mío, nos has dado, y para que no olvidemos nunca lo importante que es VIVIR, cuidando el UNIVERSO y cogidos TODOS de la mano.
Sóc Fiorella i els escric des de Rosario, Argentina.
Vull,
abans de res, donar-los la meva més sincera enhorabona per la secció
literària que tenen vostès a la seva web meteorològica. He de dir que
em va sorprendre molt que un web de ciència dediqués un espai tan
important a les lletres. Em considero una assídua seguidora de la
secció que porta per títol "El Vaixell de les Lletres" i més
concretament de l'excel·lent escriptora Montserrat Méliz Altarriba. El
seu caràcter humà moltes vegades em deixa sense paraules i la veritat
és que, tal com va el món, haurien d'haver més persones com ella.
Després
d'una anàlisi de totes les seves frases i pensaments he trobat a faltar
un tema que no he sabut trobar i que m'agradaria, si no fos una
molèstia, que el tractés en un dels seus pensaments. Sent una persona
que ha tractat a persones amb discapacitat m'agradaria poder admirar
aquestes valuoses paraules que sempre utilitza dedicades a qui pateix
una d'aquestes discapacitats. Li estaria molt agraïda.
Reiterant la meva enhorabona pel seu treball, els envio una salutació.
Atentament: Fiorella Quiroga
Benvolguda Fiorella:
Quina
alegria m'han produït les seves paraules, saber que puc arribar amb els
meus pensaments tan lluny i que ells provoquen en els que visiten
aquesta pàgina que se sentin identificats amb ells, em fa pensar en que
el temps que dedico, és un temps valuós, perquè arriba a la gent que
sent els mateix que jo, però que segur no sap o no pot expressar-ho.
Normalment quan el son no arriba i no puc dormir, la meva ment busca i
troba aquests pensaments que després plasmo en paraules. Per
descomptat, és un honor per a mi dedicar-li aquest, que espero
respongui a les seves expectatives. Moltíssimes gràcies per seguir-me i
li envio una abraçada molt gran.
-Montserrat Méliz Altarriba-
DISCAPACIDADES
Hoy, alguién me ha pedido que diga lo que siento ante lo que muchos llaman: discapacidades...
Siento un infinito agradecimiento al cruzarme con ellos, al sentirlos cerca y pensar que la vida es mucho más que eso.
Siento que son grandes, porque llevan en sus cuerpos las señales que luego, con los años, tendremos cuando envejezcamos.
Siento una infinita rabia al ver, en los que se creen normales, una mueca de desagrado, de miedo, porque les recuerdan que pueden ser ellos los que un día, se encuentren en su estado.
Siento que la discapacidad es una palabra que no puede identificarlos para separarles, para decir que son distintos; porque todos tenemos distintas capacidades.
Siento que Helen Keller, (escritora y oradora) que se quedó ciega y sorda, era una gran mujer que hizo historia.
Siento que Beethoven , (músico) que se quedó sordo... creó bellas sinfonías que ya quisieran muchos crearlas hoy en día.
Siento que Stephen Hawking, (físico) padeció ELA, una enfermedad neurodegenerativa y fué un gran científico,
Siento que Vincent van Gogh, (pintor) sufrío una enfemedad psíquica que no le impidió pintar sus famosos Girasoles.
Siento que John Forbes Nash, (matemático) que sufría esquizofrenía, ganó un premio Nobel.
Muchos pensarán que son famosos, que son distintos, pero... ¡no es verdad! Sólo se necesitan los medios, las adaptaciones necesarias para poder atender sus necesidades. Déjemos de mirar para otro lado, pidamos ayudas a las autoridades y utilicemos más dinero público en ayudarles, para que su vida sea más amable y con menos dificultades. Por eso y sólo por eso, y porque creo que todos carecemos de muchísimas capacidades, me niego a llamarles discapacitados, para mí son y serán siempre... personas con NECESIDADES ESPECIALES y que tire la primera piedra el que diga que no tiene ninguna, porque esa persona SÍ que tiene... infinitas DISCAPACIDADES. Montserrat Méliz Altarriba Febrero 2020
